Núria

Som moltes les famílies i sobretot dones que un dia ens trobem embarassades, plenes d’il•lusions, amb nous plans de vida i de sobte comences a sagnar, no notes els moviments del teu nadó i vas a consulta o revisió i et diuen les tan temudes i odiades paraules de: no hi ha batec! O al cap d’uns dies de néixer el teu fill mor com ens va passar a nosaltres; qualsevol d’aquestes situacions ens deixen un buit i un dolor desgarradors. Les famílies ens sentim soles, cansades i desprotegides a nivell psicologic, social i també per les administracions públiques que no ens deixen inscriure els nostres fills si aquests no han nascut amb vida, no consten legalment enlloc, per tan es com si no haguessin existit mai.

Moltes vegades compartir el nostre patiment es sinonim de debilitat i no ens n’adonem que parlant i donant visibilitat al que ens passa el dolor es fa més suportable.

Una manera de visibilitzar i compartir es tenir espais com aquest als cementiris d’arreu, espai que els nostres fills compartiran amb els nostres pares, avis, germans, tiets…crec que no poden estar en un lloc millor!

Tornant a parlar de desprotecció a partir d’ara l’espai pel record dels nostres nadons estarà acompanyats per un Jizō que nosaltres com a familía donem a l’espai; el Jizō es un buda molt popular al japó on la mort no es un tema tabú com ho és aquí i es considera el protector dels nens i la maternitat, aquests Jizō reposen enmig de la vegetació dels cementiris, així que a partir d’avui en aquest preciós espai on podem venir a recordar, pensar, deixar flors…els nostres fills i tenen també un Jizō protector que vetlla per les seves ànimes.

Ja per acabar us vull recitar un poema anònim referent a la mort i que va dedicat als nostres fills, sobrerot quedeu-vos amb l’última frase del poema que es el que realment ens deixa la mort dels nostres fills, vull dedicar-lo especialment a les meves dues petites estrelles; Marc i Noah.

No ha mort la vostra ànima

No ha mort el vostre cor

No ha mort el vostre somriure

Seguiu dins el nostre interior

Us emporteu els nostres somnis

Us emporteu les nostres il•lusions

Us emporteu part de nosaltres 

pero ens deixeu tot el vostre AMOR!

Compartir:

Facebook
WhatsApp

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Quizá también te interese

Caronte

Dime, Caronte, por qué navegas mis entrañas, cómo es posible este río en mí ahora… ¿Cómo llegaste tan lejos? Dime si tu barca se hunde

➡️El duelo duele⬅️

Una afirmación obvia, pero que hasta que no se vive no se entiende..Según la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, se obervan 5 fases en un proceso de

Usamos cookies para asegurar que te damos la mejor experiencia en nuestra web. Si continúas usando este sitio, asumiremos que estás de acuerdo con ello. View more
Aceptar
Rechazar